Crònica de l’acte de Guanyem al Poble Sec

Crònica d’autor de Toni Álvaro

10698534_270147139775905_8819885555799780069_nM’apropo al Poble Sec. Guanyem Barcelona segueix treballant en la presa pacífica de la ciutat, barri a barri. Barcelona guanya casa a casa i es perd illa a illa, així que toca espavilar-se. A prop d’aquí, al carrer Margarit, va néixer Francesc Boix, un senyor amb aspecte d’allò més normal, com qualsevol fill de veí. Va sobreviure a Mauthausen i va ser l’únic espanyol que va testificar al Tribunal Internacional de Nuremberg. Dempeus, amb veu clara, va assenyalar algun dels responsables de la barbàrie, com Albert Speer. Speer va ser l’arquitecte en cap de Hitler, encarregat de la reconstrucció de Berlín i Ministre de Guerra. A vegades l’urbanisme és la continuació de la guerra per altres mitjans, no calen bombes per destrossar una ciutat.

Els veïns del Poble Sec fa dies que també s’aixequen i assenyalen amb el dit els responsables d’uns plans urbanístics que poden deixar el barri irreconeixible. Quan l’Ajuntament de Barcelona desplega un projecte urbanístic n’hi ha per posar-se a tremolar, amb uns urbanistes més influenciats per l’aviació italiana que per Ildefons Cerdà. Els veïns de la zona han estat testimonis privilegiats de les dues grans tendències urbanístiques de la ciutat. Des del darrere i des de dalt, des del castell de Montjuïc, el general Espartero va proveir l’urbs de solars a canonades. A baix, l’avinguda del Paral·lel fixava el límit de l’eixample de Barcelona projectat per Cerdà. Els propietaris dels terrenys van preferir esperar que es relaxessin algunes directrius per poder especular i treure’n més profit. I, mentre esperaven, com que no podien edificar amb maó, aixecaven carpes per a negocis d’hostaleria i espectacles.

Els veïns, sabent el pa que s’hi dóna, tenen la mosca al nas per un projecte redactat en despatxos de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que, per regla general, es passa pel forro el concepte de participació ciutadana mentre escolta empresaris de l’oci i l’hostaleria com la Fundació El Molino, amb Emilio Sánchez Vicario defensant el model Carrer 8 de Miami. Guanyem Barcelona vol trencar aquesta dinàmica, tal com Ivan Lendl li trencava el servei a Sánchez Vicario. Guanyem vol un eixample democràtic per a Barcelona.

Ada Colau i Gala Pin formen una bona parella de dobles avui a la Plaça, plena de gent, de Santa Madrona. D’una banda un grup de nens va venent loteria de l’escola i, de l’altra, passen el barret per ajudar a sufragar l’acte d’aquesta tarda. És el que té no endeutar-se amb els bancs, que sempre estàs en deute amb la gent. Ada fa una crida a la participació política en el dia a dia. Hi ha recursos suficients per redistribuir amb justícia i per a això cal canviar les regles de joc o continuaran decidint les elits, aquestes a les quals els agrada veure’ns deprimits i resignats mentre juguen a un enorme Casino en el qual som les fitxes i sempre guanyen els mateixos. Gala explica com s’organitza la gent a Guanyem, sense organització no hi ha res a fer i continuaran decidint sobre les nostres vides des de despatxos que no ha triat ningú.

Poble Sec és un barri humil, de gent treballadora i forta immigració, tal com reflecteix avui la plaça. El regidor de districte, Jordi Martí (CiU), assessor jurídic i diplomat per ESADE en Funció Gerencial, ven la reforma de l’avinguda Paral·lel com l’oportunitat de “posar-la al dia, netejar-la i modernitzar-la”. Vaja, que està titllant els veïns d’antics i bruts. La renda mitjana del Poble Sec és un 33% inferior a la de la mitjana de la ciutat, i el lloguer mitjà d’un pis (la majoria, d’entre 30 i 60 metres quadrats), ronda els 745 euros al mes, la qual cosa també és una bona mesura de posada al dia i neteja tal com l’entenen les elits econòmiques. La gent del barri fa com Boix a Nuremberg: s’aixeca, parla i assenyala.

Intervé la Glòria, de Babàlia, un dels quatre projectes de comaternitat i criança compartida que hi ha en un barri amb dues escoles infantils que deixen fora 2/3 parts dels sol·licitants de plaça. Parla la Núria, de l’escola Mossèn Jacint Verdaguer, en un barri amb algunes escoles amb un 80% de nens i nenes de la immigració, sense recursos per atendre’ls en condicions, ni dins ni fora de l’escola. Parlen les dones del Grup de Dones Immigrants que demanen el que és elemental: espais on es pugui aprendre, relacionar-se, veure infàncies felices i viure en pau. Parla l’Esther, tècnica del Pla Comunitari, sobre com n’és d’indispensable crear acció comunitària i el paper que aquí juguen dones, gent gran i nouvinguts.

El periodista Jordi Molina, de la revista Zona Sec, relata els seus viatges al mur de les lamentacions que hi ha a la plaça Sant Jaume, l’Ajuntament. Vas allà a deixar les teves peticions i et dones amb el cap en un mur, lamentant que et facin perdre el temps. La participació en la presa de decisions que afecten la teva vida és indubtable. Tots els veïns i veïnes coincideixen a fomentar el compartir, demanant a l’Ajuntament que no molesti massa, que es limiti a facilitar espais i equipaments per a ser gestionats per ells mateixos. Des de la Coordinadora d’Entitats del Poble Sec, més de 100 associacions del barri treballen en una plataforma de gestió cívica. El barri per a qui el viu.

L’autoritat portuària, un ens opac que sembla entestat a convertir el port en un embarcador de la màfia, necessita el Paral·lel com a passarel·la de desembarcament per seguir injectant sobredosi de turistes a les principals artèries de la ciutat. Som Paral·lel no està d’acord amb la reforma projectada, d’un pressupost de 9 milions, un 30% del qual va destinat a fanals intel·ligents, que potser quan els abraces t’acompanyen a l’hotel o on els diguis. L’atractiu d’un barri a dues passes del centre obre la porta als pisos turístics, tal com avisa un veí de Sant Antoni que els pateix i corrobora una noia de Poble Sec que els pateix sota casa.

Prenen la paraula gent gran que reivindica el seu espai; l’adolescent Zaida demanant classes d’àrab i menús escolars adaptats als musulmans; el Josep que, amb d’altres, vol crear un hort comunitari a la Font Trobada; el José Luis, que espera que aquest moviment ciutadà no acabi diluït davant del cant de sirenes del càrrec institucional; els que denuncien la falta d’atenció mèdica i el cobrament d’urgències a immigrants sense targeta sanitària; la Pilar, que ha estat desnonada; la Montse, que ha hagut de tancar la seva botiga…

Barcelona guanya barri a barri o cau sencera. Les xifres són demolidores. Les rendes mitjanes dels barris alts (Pedralbes, les Tres Torres…) són 7 vegades més altes que les rendes mitjanes dels barris més castigats per la crisi (Ciutat Meridiana, Trinitat Nova…). L’esperança de vida és també 7 anys superior. Als barris alts l’índex de vot en unes eleccions s’enfila al 70%, en l’altre extrem pot desplomar-se fins al 30%.

Així que, per revertir la situació, alguna cosa caldrà fer. Poder, es pot. A prop d’aquí, al barri, hi havia La Canadenca. A principis de febrer de 1919 van acomiadar vuit oficinistes per haver creat un sindicat independent. Els seus 117 companys de la secció de facturació van protestar. També van ser acomiadats. Van demanar suport a la CNT. La Canadenca en ple es declara en vaga i obrers de tota la ciutat creen una caixa de resistència impressionant. Les negociacions no prosperen i, a principis de març, una vaga general a paralitza tota la ciutat mentre l’exèrcit ocupa els carrers i aplica la llei de fugues sense gaires miraments. A mitjan març, empresa, autoritats i treballadors signen el conveni que posa fi a 45 dies de vaga. El 3 d’abril, un dels punts del conveni ratificat per decret del govern fixa, per primera vegada en la història, la jornada laboral de 8 hores per a tots els oficis. La CNT celebra el conveni amb un míting a la plaça de toros de Les Arenes, avui convertida en centre comercial sideral. El que s’ha dit: de poder, es pot, una altra cosa és voler. Ja no valen excuses.

Un pensament sobre “Crònica de l’acte de Guanyem al Poble Sec

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*